Ara que ja ens trobem més a casa, en la nostra nova residència, hem establert unes rutines per a les nostres activitats. Res molt estricte, però sí una orientació per a tots: la Micaela pot saber què esperar-ne d’aquella tarda i per mi és més fàcil programar les coses amb temps.

Els dilluns, per exemple, els volem dedicar a la ciència a través dels experiments. Avui hem començat amb un joc que teníem pendent des de fa ja uns mesos. És un biorrellotge o com fer funcionar un rellotge digital amb un circuit elèctric fet amb coure, zinc i una sol·lució electrolítica (el suc de la llimona).

Ara sabem que va existir un home anomenat Alessandro Volta i hem pogut comprobar que el circuit funciona tot i treure-li les plaquetes de zinc, però s’apaga de seguida; que el circuit no funciona si treiem el cercle (introduïm una tercera meitat de llimona i li clavem un cable); si no respectem l’ordre de positius i negatius (nosaltres hem fet servir terminologia vermell-negre).

Ara hem d’anar vius, perquè no s’acabi la pila abans de mirar el rellotge per darrera vegada i tenir una idea aproximada de quanta estona dura la nostra pila ecològica.

La joguina és de Clementoni i, a diferència del que sol passar (molta capsa i poca cosa a dins), l’envàs és discret però amb una presentació correcte i la idea és molt bona per a nens amb afany d’experimentar.

Va ser ell qui va demanar emportar-se el conte que mirava: “Jo el vull a casa!” I a casa que va venir. El va estar mirant una estona, i el va deixar. Dos dies després, va trobar-lo prou bo com per llegir-li al seu nino Pep. Una experiència fantàstica. Quines coses poden arribar a passar, eh? I tot per haver anat a la biblio!

En arribar a casa, l’hem estrenat amb la Micaela a la cuina: així ha nascut el Sr. Julivert. Una ampolleta de vidre, una mica de julivert de la carnisseria i tres trossets de washi tape!

Després també l’hem fet servir per etiquetar el menjar que havia comprat, amb trossos de paper normal i una miqueta de cinta, blava per al peix i vermella per la carn. La Micaela s’ha encarregat de la cal·ligrafia; li senta molt bé que li demani ajut per escriure notes, etiquetes…

I vosaltres, heu fet servir el washi tape a casa darrerament?

Hi havia ocells, lleons, guineus, gossos… i gats, és clar! No trobeu fantàstic que n’hi hagi prou amb allò que poden fer els nens, tots sols? Avui no he vist ningú amb la sensació de fer el ridícul perquè portava una disfressa cutre, feta a casa de qualsevol manera, perquè es comparava amb la roba d’altres persones, comprada a botigues. I m’encanta, perquè d’aquesta manera, quan l’any vinent arribi el temps de preparar disfresses, s’emocionaran i podran posar-hi tota la seva imaginació, il·lusió i esforç per aconseguir un resultat que, al final, serà satisfactori i alimentarà la roda positiva. Això rutlla!

El fred ens aconsellava que el festival es fes al gimnàs de l’escola, i l’espai ens ha dit que els pares no hi cabíem, o sigui que ens hem quedat amb les ganes; però ells ho han passat genial! La Micaela era el gat negre amb la flauta, tot i que després s’hi ha repensat i ha preferit ser pantera.

Que passeu un bon Carnestoltes!

Quines són les meves llavors per aquesta família?

Ens seguirem estimant més que res i educarem els nostres fills amb tota la dedicació i tot l’amor que tinguem.

Quins són els meus desitjos per aquesta família el 2012?

Si us plau, 2012, vine amb més calma perquè aquesta història nostra creixi a casa, amb la Natura, amb els amics i la família, a la ciutat…

Us desitjo una bona collita per al 2013!

El proper 17 de desembre, dissabte, a les 12 del migdia, l’autora i l’il·lustradora del llibre A casa dels meus avis  presentaran aquest treball i tindrem l’oportunitat de participar en un taller de pintura de pedres de pissarra, portades especialment de llocs com La Vall d’Aran. L’activitat és gratuïta.

Aquesta vegada, l’Arianna Squilloni i l’Alba Marina Rivera ens ensenyaran el seu conte a la llibreria Abracadabra de Barcelona (C/ General Álvarez de Castro 5, 08003), un d’aquests llocs on saben el que tenen i se’n cuiden dels clients tot l’any, amb una acurada sel·lecció i uns tallers de qualitat.

Animeu-vos!

Però avui no escric per reflexionar sobre això, sinó per il·lustrar amb una anècdota molt senzilla que és impossible no educar a casa; que ho fem de manera conscicent o inconscient ja és una altra història, però els nens sempre reben educació, siguin on siguin.

Aquesta sabatilla la va fer ahir la Micaela, mentre jo era al llit amb un encostipat de por. Per què és especial? Veieu el planeta? I el cometa que hi fa impacte? Els elements no hi són disposats a l’atzar. El cometa és un meteorit que va xocar contra la Terra fa milions d’anys, provocant una acceleració en el gir del nostre planeta i una inclinació responsable de les nostres meravelloses quatre estacions.

Com ha arribat fins aquí una nena de sis anys? No té una capacitat especial, ni va estar lligada a una cadira escoltant un rotllo terrible. Aleshores? Aleshores va passar que jo havia tingut una feina urgent que parlava sobre el tema, i en acabar-la estava tan saturada que em vaig posar a girar sobre mi mateixa, amb els braços oberts, al mig del parc: “Soc la Terra i un meteorit m’ha fet un cop! Voltes, voltes, voltes!” Quanta estona va trigar la Micaela en ser meteorit i xocar contra el planeta Papa, el planeta Mama i el planeta Oriol? Ni mig minut! Això va ser fa un parell de setmanes. Avui ha sortir a la sabatilla… “T’hi has fixat, mama? Això no és qualsevol cosa. És un meteorit que xoca pataplaaaam! I ara la Terra no para de girar, rum-rum-rum-rum!

L’aprenentatge, l’educació, en els nens és com respirar: sempre en marxa. Allà on són, reben les llavors que abans o després germinaran. Qui dubta encara de la importància d’escollir aquestes llavors?

Bona setmana per a tothom!

En aquests dies, fem moltes manualitats i preparatius per tenir la casa ben maca. I també vivim molts de nervis, presses i emocions. Abans de començar qualsevol activitat amb els nens, encenc el foc i hi poso la tetera amb aigua calenta, i retallo les previsions en un noranta per cent. El que vull dir és que si pensàvem dissenyar, encolar, muntar i penjar… ens acontentarem amb dissenyar i tallar; si després podem fer més, millor, però si no, ens estalviarem sentir-nos malament per no haver arribat a temps.

Com tots estem calmats, gaudim del que més importa: el procés. En haver acabat (potser una mica més tard, és cert, però res que porti la fi del món), quan veiem les nostres obres penjades per la casa, recordem com va ser tot de divertit i alimentem la motivació per tornar-hi l’endemà.

(La imatge la vaig veure aquí; no és meva).

Aquest any ens hem fet el propòsit de fabricar la majoria dels guarniments a casa, amb materials senzills.Si ho volem tenir tot a punt el dia 13, ja podem posar fil a l’agulla.

Hem obert la temporada amb la pasta de sal i uns motllos de galetetes que vaig comprar l’any passat.

1 tassa de farina + una tassa de sal + una mica d’aigua tèbia = una tarda fantàstica fent arbrets, bastonets de caramel, ninots de gingebre i fulles de boix!

M’agraden aquests dies en què les rialles, les sorpreses i l’emoció s’escolen per tot arreu. Demà pintarem les figuretes.

I vosaltres, què prepareu?